Entrevista realizada por Àngel Font el 26 de abril de 2014 y publicada en el libro «Testimonios para la historia»

Un origen rural i una formació bàsica no foren impediment perquè aquest home acabés adquirint una formació sòlida i aconseguís traçar una trajectòria professional brillant i universal. La lectura ha constituït un dels seus eixos d’aprenentatge. L’humanisme ha esdevingut el seu credo. Testimoni privilegiat d’alguns dels esdeveniments més rellevants del segle XX, es mira amb escepticisme l’evolució del periodisme. El mateix escepticisme amb què contempla cap a on s’encamina la humanitat.

La meva estimada terra

Em sento orgullós i satisfet de ser un barceloní d’adopció, tot i haver nas-cut en un poble molt petit: Rocafort de Vallbona, a la vall del Corb, comarca de l’Urgell. Els meus orígens són completament rurals, atès que els meus pares eren cabalers, de famílies pageses mitjanes, tirant a senzi-lles. Quan es casaren, cadascun d’ells va rebre un tros de terra i també la casa on vivíem. Una terra que conec bé, perquè la vaig treballar. I és que, en acabar l’escola, vaig fer de pagès durant un parell d’anys amb el pare, que era molt treballador. Amb la mula i el carro, l’ajudava en les feines pròpies de l’agricultura: segar, batre, garbejar, llaurar, esporgar… També conec perfectament com la nostra terra, la meva estimada terra, va arribar a patir a mitjan dècada dels cinquanta, quan no plovia i el fred, la gran gelada del 1956, va matar les oliveres.

Arrelament

Malgrat haver viscut majoritàriament a Barcelona, conservo un gran arre-lament a la terra, no perquè l’ambicioni com a propietat, sinó perquè m’a-grada observar-la i seguir-ne els cicles, tant els climàtics com els del camp i les feines que corresponen a cada temporada. Prova d’això és que hi vaig cada setmana si no tinc cap compromís previ. Em serveix per recordar la infantesa, una època en què no nedàvem en l’abundància però en què de gana no en passàvem perquè teníem verdures de l’hort o viandes que guar-dàvem de quan havíem matat el porc. De llet, però, no en preníem; i de carn només en menjàvem els diumenges. I passàvem fred; molt fred.

Dos mestres, francès i mecanografia

Vaig tenir dos mestres que em van marcar molt en el meu recorregut. El primer, al meu poble; i el segon, a Maldà, un poble veí. Em van enseny-ar les coses bàsiques, les més importants. Puc dir que, després d’anar a l’es-cola, un cop complerts els setze anys, ja no he après res de nou, simplement he complementat els coneixements adquirits en aquelles pri-meres lliçons a l’Urgell. En uns temps en què hi havia misèria de tot tipus, aquells mestres m’ensenyaren el valor de l’esforç, però també francès (quelcom molt comú a Barcelona però no als pobles) o a escriure a màqui-na molt de pressa. Recordo que feien servir un sistema en què ens posa-ven davant un faristol, encarats a la paret, i no podíem mirar el teclat; i si no obeíem, ens donaven un copet a l’espatlla com a avís. Saber idiomes i escriure a màquina m’ha obert molts camins i ha marcat notablement la meva trajectòria professional.

Arribada a Barcelona

Després d’aquella gran gelada del 56, em vaig plantejar anar a Barcelona. Fou perquè un senyor de Maldà, amic del mestre i que tenia una botiga de recanvis d’automòbil al carrer Roger de Llúria, em va proposar de tre-ballar-hi com a comptable, perquè jo tenia els estudis de Comerç. Fou així que vaig agafar l’Alsina Graells i, després de tres o quatre hores de viatge, em vaig plantar a la ciutat amb una maleta i sis-centes pessetes. Vaig presentar-me a aquella adreça que m’havien dit, on treballaven una vintena de persones, mitja dotzena a les oficines, la zona destinada per a mi. Allà mateix, vaig agafar La Vanguardia per buscar un lloc on allotjar-me. Vaig trucar per telèfon a una pensió del carrer Consell de Cent i vaig preguntar si tenien lloc. Després de treballar tot el dia a l’oficina, m’en-caminava cap a aquell establiment, on hi vaig romandre uns tres anys.

Pelai: un carrer clau

Al cap d’un any i mig, com que l’amo estava satisfet del meu rendiment, m’augmentà el sou i vaig passar a cobrar deu mil pessetes, que a finals dels anys cinquanta era una molt bona paga. Tot i això, jo tenia altres neguits i vaig decidir que havia d’estudiar idiomes. Fou així que, després de treballar set o vuit hores cada dia, al vespre me n’anava caminant fins al carrer Pelai per estudiar a l’Acadèmia Berlitz, on vaig aprendre l’anglès. Aquest fou un altre moment clau en la meva vida, no perquè n’adquirís un gran domini, però sí que em permetia llegir-lo, parlar-lo i entendre’l. Sens dubte, el car-rer Pelai m’havia de marcar molt amb els anys. No només perquè acabés tre-ballant a La Vanguardia, sinó perquè just al davant del diari hi havia l’Acadèmia Pràctica, on m’havia examinat de Comerç, i, al costat, l’Hotel Lleó, on els meus pares s’havien allotjat després d’haver-se casat.

Any 1961, un viatge per tot Europa en autoestop

Amb un company de feina vam fer, l’any 1961, un viatge per tot Europa en autoestop. La casualitat propicià que l’11 d’agost, quan s’aixecava el Mur de Berlín, fóssim a Alemanya, concretament a Hannover, però a punt de partir cap a la capital. Fou una experiència extraordinària, sobretot pel contrast que suposava venir d’un poble i trobar-se, de sobte, en una situa-ció en què passen carros de combat soviètics pel costat, l’ocupació del país pels aliats, la gran presència de militars nord-americans, francesos, brità-nics… Va ser en tornar d’aquell periple que vaig decidir cursar el batxille-rat. Hi havia una fórmula anomenada Secretaría Especial Masculina que et permetia matricular-te de tot allò que volguessis. Em vaig presentar a una escola que es deia Liceo Catalán, a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia, un centre tutelat per gent catalanista on em van preparar per als exàmens d’accés. Llavors vaig fer els quatre primers cursos de batxillerat, no perquè fos molt intel·ligent, sinó perquè gaudia d’una molt bona base grà-cies als mestres que havia tingut. De fet, de l’escola de Maldà va sortir força gent que va fer carrera i es va llicenciar en Medicina, Arquitectura…

Expedientat per participar en aldarulls universitaris

Posteriorment, vaig deixar la feina de comptable per anar a treballar com a traductor i secretari d’un catedràtic de Física de la Universitat de Barce-lona. Vaig renunciar a les deu mil pessetes al mes per passar a cobrar-ne tres mil, però ja en tenia prou. Durant aquella etapa, vaig culminar el bat-xillerat fent els dos cursos restants fins arribar al PREU, i vaig poder entrar a la universitat. En aquell moment, el que m’hagués interessat hauria estat arribar a ser traductor de les Nacions Unides, una professió que trobava molt atractiva. Però em vaig decantar per la carrera de Periodisme. Com que aquí no es podia cursar, me’n vaig anar a Pamplona, on vaig estudiar durant tres anys. M’havien concedit una beca del Patronato de Igualdad de Oportunidades, a raó de vint-i-una mil pessetes l’any. Un cop acabada la carrera, vaig tornar a Barcelona i em vaig trobar amb un problema pel que fa al servei militar, ja que m’havien obert un expedient a causa de la meva participació en els aldarulls estudiantils com a delegat dels estu-diants de Navarra. A més, per poder fer milícies com jo volia, els estudis de Periodisme no eren equiparables a les llicenciatures. Això em portà a cursar el Graduat Social a la Universitat de Saragossa.

Aquelles insensateses que a vegades es fan en la joventut

A l’estiu del 1966, vaig ingressar a l’Acadèmia Militar de Talarn per tal de no perdre el curs. Eren les cèlebres milícies universitàries. Però quan por-tava un mes i mig al campament em van comunicar que m’expulsaven perquè no resultava procedent que algú amb un expedient obert estigués allà. El capità formà tota la companyia i, davant dels meus dos-cents com-panys uniformats, va dir que jo no podia continuar a l’acadèmia perquè tenia l’expedient tacat. La tornada a casa fou per a mi dramàtica, perquè en aquella època que t’expulsessin de l’exèrcit era quelcom inquietant. Però em vaig treure l’espina a Itàlia, on vaig marxar quaranta dies gràcies a una beca que em van atorgar. I recordo que, amb aquelles insensateses que a vegades es fan en la joventut, vaig escriure una postal al capità de la companyia, enviant-li records des de la Llombardia.

Quadrant butlletes d’Estat a Menorca

Tanmateix, jo tenia pendent el servei militar. I allò era un problema seriós, perquè vaig intentar entrar a La Vanguardia i el director em va dir que pri-mer complís el servei militar i tornés més endavant. Finalment, però, vaig tenir força sort, perquè vaig anar destinat a Mallorca, on hi havia un capità a qui coneixia. A causa de l’expedient, no vaig poder quedar-me a Palma, però em van destinar a Menorca, on vaig viure un servei militar plàcid, mal-grat ser una pèrdua absurda de temps. El tinent coronel em va preguntar si escrivia a màquina, i li vaig dir que més ràpid que qualsevol que hi hagués a tota la caserna, la qual cosa era certa. I em destinà a fer les butlletes d’Es-tat que calia omplir cada matí per fer els recomptes de les onze bateries de tota l’illa. Els militars tenen una gran obsessió en comptar la gent a tothora i a passar llista; i els efectius mai no els quadren, perquè sempre hi ha des-ajustos. La meva feina era quadrar-ho, malgrat que els comptes no sortien.

De dret a La Vanguardia

En aquella època jo havia començat a cursar Dret. Vaig fer un curs i mig a Menorca, estudiant al vespre a la mateixa oficina, ja que de feina, a la caser-na, n’hi havia ben poca. Això em permetia viatjar sovint a Barcelona, per-què els universitaris tenien dret a permís per examinar-se. A més, gaudia de molt bona relació amb el tinent coronel, que em feia traduir els Paris Match que parlaven de les revoltes de París, etc. També a Menorca és on vaig començar a exercir de periodista, al Diari de Menorca, del doctor Seguí, un ginecòleg amb una àmplia cultura i molt interessat en els afers públics. I, en acabar la mili, vaig tornar a Barcelona i vaig anar a La Vanguardia. Però ini-cialment el director, llavors Horacio Sáenz Guerrero, no em va rebre. Va ser a força d’insistència que, finalment, em rebé i em digué que no hi havia feina. Com que jo no em rendia, em va proposar fer les substitucions d’es-tiu i caps de setmana. No m’ho vaig pensar dues vegades i vaig acceptar. Recordo que un company, l’Arturo Fariscot, un periodista dels temps de la República, em va dir que si havia posat un peu allà, ningú no me’n trauria mai. Era la filosofia de l’època… I així va ser.

Passaport a Londres

Durant un temps, vaig dedicar-me a traduir el The New York Times. I, al cap d’uns mesos, es van produir uns moviments de corresponsals que van generar un parell de vacants, una de les quals me la van assignar a mi i l’al-tra, a Maria Dolors Massana. Vam passar a ser redactors en plantilla, amb un sou de sis mil pessetes, cosa que no estava gens malament, però que tampoc no era cap exageració. A partir d’aquest punt, va començar l’ascens gradual dins la meva professió. Vaig tenir la sort de gaudir del mestratge dels germans Nadal, periodistes d’una gran qualitat humana i intel·lectual, dels catedràtics de la Facultat de Dret, com ara Néstor Luján, Albert Manent… I, de sobte, un nou canvi de corresponsals va deixar lliure la plaça de Londres. Van preguntar-me si m’interessava i jo, que llavors tenia vint-i-vuit anys, vaig acceptar. Tot just havia acabat la carrera de Dret.

Freud, Peter O’Toole i Manuel Fraga

Londres, on vaig estar-m’hi set anys, fou una altra de les experiències que em marcaren. Primer, perquè em va permetre perfeccionar l’anglès i, segon, perquè en aquella època, si eres corresponsal de La Vanguardia a Londres, eres de «l’aristocràcia del periodisme», ja que vivies en un bon barri i gaudies d’una vida social interessant. Puc dir que era veí de la filla d’en Freud, amb qui havia arribat a prendre el te un parell de cops (a la casa on el seu pare havia estat retratat per Dalí); al costat de casa vivia Peter O’Toole; sovint també em trucava i em demanava coses Manuel Fraga, llavors ambaixador espanyol a Londres, i que m’anomenava Folch. A més, aquella experiència també em va obrir més portes al món, perquè li vaig proposar al director cobrir la Commonwealth, la qual cosa era fac-tible des de Londres. Aquest fet em permeté viatjar a l’Àfrica o a l’Índia quan hi havia quelcom digne d’interès.

Tota una autoritat a Rhodèsia

Vaig ser tres vegades a Rhodèsia, l’actual Zimbabwe, on es va viure el que crec que és l’última proclamació unilateral d’independència que hi ha hagut al món, el 1975. Com que els rhodesians estaven desconnectats de la metròpoli britànica i, en canvi, Espanya hi mantenia lligams diplomàtics, la minoria blanca al poder em convidava sovint a sopar i tenia l’oportuni-tat de compartir taula i conversa amb els seus ministres. Recordo que fou a Rhodèsia on em vaig trobar un dia un anglès despistat que, en dir-li on vivia, em revelà que al costat de la casa londinenca hi havia el centre de reclutament del servei de contraespionatge britànic. Era a cinquanta metres de casa meva i a mi m’havia passat totalment desapercebut. En canvi, tot-hom al barri ho sabia, tal com me’n vaig poder adonar després.

Experiències històriques inconscientment viscudes

També vaig ser testimoni de la caiguda del laborisme i l’ascens al poder de Margaret Thatcher, a qui vaig arribar a entrevistar. Quan vius fets histò-rics, sovint no ets conscient de la seva dimensió fins vint anys després. I són moltes les experiències transcendentals viscudes, com ara quan els sin-dicats britànics tenien aturat el país i ella va suportar aquelles vagues i va acabar guanyant. O la crisi d’Irlanda del Nord, amb el terrorisme de l’IRA. Així mateix, vaig ser a l’Àfrica del Sud durant la revolta de Soweto, on vaig tenir problemes amb la policia per haver fet fotos a zones prohi-bides, la qual cosa em portà a comissaria i a dormir al calabós. O a l’Af-ganistan, quan el 1979 els soviètics el van envair.

A tocar de l’atemptat a Reagan

El 1981 vaig marxar a Washington com a corresponsal, just quan Ronald Reagan va accedir a una presidència que suposaria l’inici del liberalisme econòmic que després ha marcat la política occidental dels partits conser-vadors i socialdemòcrates. Una de les primeres notícies que vaig cobrir fou l’atemptat contra el President. Feia un dia que acabava d’arribar i, des de la finestra de l’hotel de Pennsylvania Avenue, vaig veure corredisses, am-bulàncies, policia… Vaig posar la televisió i vaig comprovar que ja n’esta-ven informant. Immediatament vaig enviar-ne una crònica. Tot i que Nova York és una ciutat amb més glamur, el poder polític es concentra a Washington, on vaig romandre dos anys. Des d’allà vaig viatjar molt a l’A-mèrica Llatina, seguint els viatges del President Reagan. I recordo que el 1982 van destinar-me a la Guerra de les Malvines. Érem a dos mil quilò-metres del conflicte, sense que perillés ni la nostra seguretat ni la nostra comoditat, i intentant desxifrar les mentides que et deien els militars. Per-què quan hi ha una guerra, cal no repetir el que et diu l’exèrcit (que sem-pre assegura que està guanyant), sinó analitzar què passa en realitat.

Una infundada malfiança

A finals del 1982, vaig tornar a Barcelona, i a principis del 1983 accedei-xo a la direcció de La Vanguardia. La meva intenció era fer un diari a l’a-mericana, però em vaig trobar amb una sèrie de fets com ara l’afer de Banca Catalana, o un Jordi Pujol amb la majoria feble de la primera legis-latura. El pitjor fou, però, una gran malfiança, malgrat que jo no anava contra ningú. Poc després, però, amb l’entrada de Francesc Noy i Manu-el Ibáñez, vaig passar a ser Director No Executiu i em vaig dedicar a la sec-ció internacional durant quatre anys. Vaig viatjar molt per l’antiga Unió Soviètica, la Xina, l’Índia… Posteriorment, després del fracàs de l’operació reformista, van nomenar Director Joan Tàpia, un periodista econòmic que havia estat Cap de Premsa del Ministre Miguel Boyer. I a mi em van posar com a Director Adjunt per mantenir un cert equilibri amb els conver-gents, tot i la guitza que m’havien fet en la meva etapa anterior… M’hi vaig passar catorze anys, fins que després de la segona victòria del Partit Popular, es produí un canvi en la direcció i se m’assignà la coordinació del diari digital, on vaig romandre durant set anys. Més tard, he estat col·la-borant com a tertulià en moltes ràdios i televisions.

Saber posar les coses a lloc

Al llarg de la meva vida professional m’ha acompanyat una passió: la lec-tura. La vida de corresponsal em concedia molt temps lliure i em perme-tia llegir tres o quatre hores diàriament (avui és diferent, perquè al corresponsal el reclamen a tota hora per fer peces per als diferents mitjans: diari, ràdio, televisió, web…). Durant dos anys vaig llegir els grans literats russos: Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov, Puixkin… Més endavant, em vaig afeccionar a Benito Pérez Galdós. A través dels seus Episodios Nacionales, en sis volums de prim paper bíblia i en lletra petita, vaig aprendre la his-tòria d’Espanya. També he gaudit amb Shakespeare, un clàssic extraordi-nari. I llegir Homer i Ciceró és imprescindible. De fet, per escriure has de llegir i viatjar, et permet conèixer les coordenades del passat i del present. Ve a ser el que Josep Pla definia com a cultura: saber posar les coses al seu lloc. El meu pare, tot i no haver estudiat massa i no haver llegit gaires lli-bres, era un home culte i que sabia posar les coses a lloc, perquè tenia interès per llegir el diari. Al seu univers no se li escapava res.

Capacitat de relacionar

El que més valoro en un periodista, un intel·lectual o en algú que es dedi-ca al pensament és la capacitat de relacionar. Saber una cosa però no tenir en compte res més no porta enlloc, cal afegir-hi altres elements per poder-la interpretar correctament. I de tot això te’n vas adonant al llarg de la vida, en la qual he tingut molts mestres. He après molt de la gent, obser-vant-la, escoltant-la i parlant amb ella. En el meu cas, tant persones nor-mals com grans figures m’han influït, pel seu saber, pel seu tarannà o per les seves contradiccions. Perquè són les contradiccions que anem desco-brint les que ens permeten aprendre i avançar, igual que l’exercici de dis-tanciar-nos de la realitat per poder, a vegades, comprendre-la millor. I he après de la gent d’arreu. Amb Ronald Reagan, per exemple, vaig tenir-hi dues converses de tres minuts. Em va servir per copsar que per a aquest home l’important era la simplicitat de les coses. No volia més que un foli i, a les cinc de la tarda, es retirava a la seva cambra per preparar l’acte social del dia següent. Fou capaç de derrotar la Unió Soviètica, no per la força de les armes, sinó per la seva argumentació davant Gorbatxov, instant-lo a enderrocar el Mur de Berlín.

A cops d’escarpa amb el Mur

El 1989 vaig viatjar a Berlín la setmana següent a la caiguda del Mur. Jun-tament amb periodistes com Albert Viladot, Ernesto Ekaizer i Josep Maria Ureta, vam anar amb una escarpa a arrancar un tros del Mur per guardar-lo com a record. Vaig ser, doncs, testimoni de la fi de la Guerra Freda, i de les il·lusions perdudes. Perquè al cap dels anys hem constatat que no només no hem guanyat sinó que els problemes persisteixen, encara que estiguin formulats d’una altra manera. Fou després, havent caigut el Mur, que vam descobrir que aquell escut que impedia que un míssil soviètic pogués atacar els Estats Units no era cert. El Secretari de Defensa nord-americà del moment, Caspar Weinberger, em va admetre que només era un projecte, però que havia servit per desanimar els soviètics.

Els riscos de la llibertat

No sóc profeta ni amic de fer prediccions. Però crec que els conflictes del futur no passaran per ocupacions militars. El llegat de la Primera Guerra Mundial són les bombes lacrimògenes, el que avui en diem armes quími-ques o de destrucció massiva. Igual que el llegat de la Segona Guerra Mundial foren les bombes atòmiques. Quan el 1945 el President Truman decidí llançar les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki fou un moment molt trist per a la humanitat. Allò va propiciar que en aquests setanta anys molts països hagin incorporat la bomba atòmica als seus arsenals però que, paradoxalment, no se n’hagi tornat a llançar cap, perquè ens hem cons-cienciat que aquella experiència no es pot repetir. Per això es va crear el telèfon vermell, la línia directa entre Moscou i Washington: per evitar la destrucció mútua. La humanitat sempre corre riscos, però la llibertat és el més arriscat que hi ha.

Periodisme molt efímer

Avui hi ha la tendència a l’eslògan, als cent quaranta caràcters, a la sim-plicitat. Un periodisme molt efímer, perquè el que ara és notícia, a la tarda ja no ho és. La gent té capacitat de resumir una idea en poques paraules, però no en té per aprofundir en allò que diu. El periodisme ha entrat en la dinàmica del fast food: tot ràpid i curt. No hi ha pòsit i, per tant, no hi ha pensament. I, al món mediàtic, els que més triomfen no són els més savis, sinó els que saben resumir la realitat en una frase, sigui certa o no. Però encara queden mitjans que escriuen de debò, com el The New Yorker o el The Economist, que fan anàlisis llargues, profundes i serioses, articles ben raonats i argumentats.

Explicar el que passa

El periodisme travessa una crisi d’identitat, perquè hi ha els qui pensem que aquesta activitat no ha canviat, que només han canviat els instru-ments. I enfront hi tenim aquells que pensen que els instruments han fet canviar el periodisme. Però el periodisme el fan les persones i no els ins-truments. El periodisme és explicar les coses que passen, i no el que pre-tenen avui dia molts periodistes, que aspiren a provocar que passin coses. I saber donar una interpretació als fets a partir del coneixement i de les experiències viscudes. Si un periodista ignora la història del segle XX (de Catalunya, d’Espanya, d’Europa…), no pot oferir aquesta interpretació. Els periodistes referents seran els que hagin llegit i conreat una cultura humanista en comptes d’abocar tant temps a noves tecnologies.

L’esborrany de la història

Hi ha una frase que m’ha quedat molt gravada, de qui fou Cardenal Arquebisbe de Barcelona, en Narcís Jubany. Quan es va jubilar, escrivia un article cada quinze dies a La Vanguardia, uns textos molt pensats i medi-tats. I de tant en tant l’anava a veure a una residència que hi havia sota de Collserola i compartíem cafè i conversa. Em va dir: «El que no ho sap tot, no sap res». I és ben cert, perquè pots saber moltes coses, però si ignores la més important no saps el que ha passat. Això ho he vist en conflictes o cimeres, o en moments concrets que he viscut. Recordo un dia que érem amb en Manu Leguineche entre l’Iran i l’Iraq, que viatjàvem en jeep cap a la Mesopotàmia, protegits amb cascos perquè hi havia hagut una gran matança, i li vaig dir que no aguantava més, que no suportava veure tants morts i que no entenia res. Ell em va respondre que em limités a escriure el que veia, que la història ja s’encarregaria d’explicar què havia succeït. Això em va fer reflexionar i concloure que el periodista és el que fa l’es-borrany de la història. Perquè després arriba l’analista; a continuació, el sociòleg; i, finalment, l’historiador. I aquest, amb la informació de con-junt al seu abast, explica què va passar. Després sorgeixen reinterpreta-cions, i la història es va refent generació rere generació, perquè van apareixent dades noves que fan variar la versió inicial.

El segle de l’altre

El periodisme en el fons no ha canviat. Pot ser curt o llarg, però ha de ser sòlid i consistent. Conservo una frase de William Rees-Mogg, un home catòlic i molt culte que va ser director del The Times i a qui vaig conèixer personalment. Em deia que el periodista ha de tenir opinions sobre els fets, però quan els fets es modifiquen ha de ser capaç de canviar-ne l’opi-nió, perquè no pot caminar per la vida amb apriorismes ni defugir la com-provació dels fets: ha de tendir a la veracitat. El periodista honest ha de tenir dubtes constants de la condició humana, perquè ningú no ho fa tot bé o tot malament. El periodisme no pot ser maniqueu, ha de servar una certa idea de la justícia, del que comporta la pau, tenir en compte l’altre. Precisament una de les conclusions a què he arribat és que el segle XXI serà el segle de l’altre. En cas contrari, serà molt negatiu. O, parafrasejant Tor-ras i Bages, no serà.

Maquiavel i Gramsci

Els nous instruments d’informació i comunicació són extraordinaris. Tan-mateix, en comptes de suposar un progrés per a la llibertat poden esdeve-nir un retrocés. Em consta que hi ha polítics i gent pública que no actuen de manera espontània perquè tenen por de com es poden divulgar o ter-giversar les seves declaracions o actuacions. L’educació, la veritat i la lli-bertat haurien de ser valors essencials de la nostra societat, però aquesta sovint es mou per altres paràmetres, com ara l’èxit, per guanyar diners o tenir poder. Això fa que es toleri una visió maquiavèl·lica de la vida, que justifica els mitjans per assolir els fins. A més de Maquiavel, avui a la nos-tra societat hi ha un altre personatge molt influent: Gramsci, que repre-senta l’ambició per l’hegemonia i el control del poder.

Si interpreto la història amb perspectiva, em temo que assistirem a una sacsejada molt forta

L’economia té molta influència en la política. Però per damunt de tot això crec que en aquests moments Occident, i potser el món en la seva globa-litat, ha entrat en un període de convulsions molt profundes d’imprevisi-bles conseqüències. Si interpreto la història amb perspectiva, em temo que assistirem a una sacsejada molt forta, amb violència i confrontacions. Només cal fixar-se en els titulars dels darrers mesos a Europa, on s’aixe-quen fronteres, es posen filats amb punxes, es barra el pas a gent que ve d’altres llocs… Hi ha una gran inseguretat i una enorme incertesa. Euro-pa, en comptes de fer-se més humanista, s’ha fet més reaccionària. Hi ha partits d’extrema dreta que ocupen llocs de Govern a Escandinàvia, men-tre creixen les opcions xenòfobes a Alemanya o França. Europa no con-necta amb aquell concepte que esmentava de l’altre. I també hem vist com, a l’altra banda de l’Atlàntic, el candidat Donald Trump ha fet servir un llenguatge d’odi a l’altre ideològic, ètnic, polític, religiós i social. Seria una calamitat si aquest home arriba a la presidència dels Estats Units.

Política de boy scout

A casa nostra, la realitat ens mostra un país trencat. En bona part perquè s’ha tensat la corda, atès que a vegades la política la marquen les joventuts del partit, el que jo en dic «política de boy scout». I això ni és seriós ni és saludable. Davant d’aquest procés, jo me n’he mantingut molt distant, respectant tothom, però sense voler sumar-me a un carro que considero aventurer; un moviment basat en sentiments i on s’han comès errors tan flagrants com recórrer a un eslògan que al·ludia a «La voluntat d’un poble». El poble no és ni únic ni unitari, sinó plural, com més tard s’en-carreguen de demostrar les urnes cada cop que es convoquen eleccions.

Valors i ètica

Amb el President Pujol, hi tenia força confiança, i no me n’estava de ser-li franc. Ell em retreia que jo era universalista, i un dia li vaig fer veure que ell no podia ser més català que jo, perquè, a diferència d’ell, sé el que és llaurar la terra, solc a solc; això sí que te la fa estimar… Em va reconèixer que tenia raó. Com també me la donà quan, una vegada, em demanà per què en una informació de La Vanguardia, on ens fèiem ressò d’una entre-vista que li havien fet al Diari de Girona, no parlàvem dels valors als quals ell havia al·ludit. Jo li vaig respondre: «President, els valors són impor-tants, però encara ho són més les conductes». I és que, si hi ha quelcom que em sap greu de tots els afers de corrupció que envolten la seva figura, és que durant tants anys m’hagués volgut donar lliçons sobre valors i con-ductes ètiques.